"cultura de barrets"
referència
El vel i els ponts del diàleg
No és fàcil prendre una postura davant la presència del vel islàmic en les aules de col·legis públics. El més mínim respecte a la laïcitat dels centres, que no poden permetre’s, en la seva condició d’aconfessionals, la concessió a una evidència tan clara, els obliga a prendre mesures perquè la religió no s’exhibeixi de manera explícita. Fins aquí, la teoria. En la pràctica, no és tan clar, sempre, que un hijab sigui una ofensa a la neutralitat. França, que té molta més experiència en el tema, els ha prohibit fa temps, però després d’un debat intens i agre, a vegades violent. A més, la República té una llarga tradició il·lustrada que fonamenta no solament el rebuig al vel, sinó qualsevol altra manifestació ideològica o confessional. A Espanya, i seré suau, no es pot dir que aquesta manera d’entendre la religió i l’educació sigui tan reculada en el temps. Si encara hi ha crucifixs en algunes escoles, si encara es planteja la seva desaparició com un pecat mortal, ¿amb quin dret podem negar a una nena la possibilitat que vagi a aprendre matemàtiques amb un mocador al cap?
Fa una setmana, vaig fer una xerrada sobre Salvador Espriu a uns nens de primària. Entre els alumnes, hi havia dues nenes amb hijab. Puc assegurar que no van estar gaire atents a les meves explicacions, quan vaig parlar d’allò tan sabut dels «ponts del diàleg». Però puc assegurar, amb la mateixa contundència, que la presència d’aquell vel no intimidava ni ofenia ni atemptava contra cap principi de la moral laica. I no vaig veure els seus companys indignats o ferits, sinó indiferents, davant de la voluntat de les nenes d’assistir a classe amb mocador. Els fets de la comunitat de Madrid, esperpèntics, farcits de demagògia, són, com a mínim, exagerats. Potser que rellegim Espriu, doncs, amb paràmetres nous.
Josep Maria Fonalleras
El Periódico de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada